FUGA SENSE SORTIDA, d'Ester Xargay

divendres, 7 de juliol de 2017

ESTER XARGAY (Sant Feliu de Guíxols, 1960). Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Escriu poesia i textos en relació a l'expansió de l'art: interdisciplinàrietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.
Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diari Avui i a revistes com Benzina, Papers d’Art, Transversal, Barcelona Review, i d'altres. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb David Castillo, i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2012, juntament amb Carles Hac Mor.
En poesia, ha publicat els llibres de poemes “I n f i n i t i u s” (en procés d'edició), “Aürt”, Pagès Editors; “Eixida al sostre” (amb imatges de Vicenç Viaplana), Arola Editors 2010; “Fissura” (amb Nora Ancarola, Marga Ximènez i Carles Hac Mor), Edicions 1010, 2008; “Salflorvatge”, March Editor, 2006; “Trenca-sons”, Llibres del Segle, 2002, i “Darrere les tanques”, El Tall Editorial, 2000; així com les plaquettes “Éssera ponent”, Morphosi, 2006; “Ainalar”, Café Central, 2005; “Volts en el temps”, La Cèl·lula, 1997; “Les flaires del galliner”, Albert Ferrer editor, 1993, i “Els àngels soterrats”, Cafè Central, 1990.
I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”, March Editor, 2007; “Amor lliure, ús i abús”, Pagès editor, 2001; “Tirant lo Blanc la”, Teatre-entreacte, 2001; “Epítom infranu o no”, Pagès Editors, 1997, i “Un pedrís de mil estones”, El Mèdol, 1993.
http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA





FUGA SENSE SORTIDA?                                                                                                                                                                                               
Cerqueu un reflex al cel
i hi apareixerà un bocí de terra,
un trau o un toll tèrbol que, segons com,
s'il·lumina, resplendeix
i estampa llum fluïda al terra. 

Mal que no sigui dit
(quan no s'hi val a dir res),
és cert que cal trobar
la dita que tot ho diu
per si sola: qui trobés hauria trobat,
clus, el reflex, motriu i matriu
del joc de fer la rateta i,
quan aquesta resplendor
s'amagués en la vivacitat
del llamp, llampeguejaria tot
il·luminant una paraula
del procés que jutjarà la causa
i l'efecte de la sentència
en què llampeguejar,
com a verb potencial,
hi és en llibertat
condicional.

Aquest és el condicionant
que culparia l'intent de qui,
tot presumint de llibertat,
en present de gerundi,
s'hauria trobat, en l'enunciat
denunciat més amunt,
en aquesta prosa,
retallada
en què la paraula clau
s'eclipsa i, és clar,
aquesta i el presumit
esdevenen presumptes
esclaus.
Ho haurien de ser?

Pista: desert de metàfores; si la beu, brillarà al paladar del llenguatge i no sortirà pas a l'argument, al laberint on la paraula no dita hi roman embeguda per convicció intuïtiva o per efecte físic: les vaporoses quaranta-quatre ratlles condensades al llarg del text, del bull d'on emana la nebulosa dels procediments mentals.
           
Sentiu com tots els mots sonen a fuga?

Fugida per la tangent d'una línia recta, curulla de fonemes, sorolls que omplen de sentit els fosos encadenats d'un relat poètic, hipotètic, àdhuc en el vapor del tot, que fins ara s'ha escrit a les palpentes. I la present ratlla cinquanta-quatre d'aquest text agafa un revolt.

Víctimes en seran aquells
qui no les contin,
les ratlles,
ja que cadascuna és un mur
i per cada cop hi ha un so.
Sons que ressonen en el buit,
en ziga-zaga,
de paret a paret,
pel vèrtex del full,
on, amb el record
de tot allò llegit anterioment,
és ensumat allò
de qui trobés hauria trobat
allò que potser ja sap i no coneix.
Vapor?
Pavor!

Pressentiu la ferum
o presència ara i adès
bèstia de laberints!

Emperò la mà aquiescent
hauria lliscat pel llom gastat
de la pedra i l'angle del buit
ressonaria de ple.

I qui trobés hauria auscultat  Bach,
que, panteixant ajagut a la llosa
de l'altra cantonada
i a tall d'Ofrena,
entona una escala
(la seva fuga de tots els temps)
tot fent temps.

Això no obstant,
compte amb la baixada:
són noranta ratlles més de penombra!

Lucífera hauria de ser
la gola de la justícia!

Ferotge és aquesta en gasejar aquest relat, cuca verbal condemnada a ser temps, llegida mot a mot amb continguts i superfícies.

I si fos així,
qui trobés hauria seguit
les línies discontínues,
diàfanes com raigs o estímuls visuals.

Una imatge brilla al mur, ens acosta a un temple: Hiaku projectava nomenar un monjo per dirigir un monestir nou. Va anunciar als seus deixebles que donaria el càrrec a qui respongués més sagaçment una pregunta. Després de posar un got d'aigua sobre el terra inquirí: «Qui pot dir què és això sense anomenar-ho?» El monjo principal digué: «Ningú no en pot dir una sandàlia». Isan, el monjo cuiner, vessà el got amb el seu peu i se n'anà. Hiaku somrigué i digué: «El monjo principal ha perdut». I Isan fou el cap del nou monestir.
                       
Resoldre és dissoldre el desordre
en el curs del recurs recorregut
en el caos per la justícia
laberíntica dels casos,
i en el cas d'aquest poema
la sentència serà dictada així:
HAC DOS O o H2 0.
ESTER XARGAY ( del llibre AÜRT )

Amor negre (parts 3 i 4), per Francesc Oui

divendres, 2 de juny de 2017


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.












Amor negre (parts 3 i 4) 

3

No hi ha res que m’empenyi a anar a dormir. Quan la son m’impedeix de pensar amb claredat i la matèria dels somnis comença a embolcallar les paraules i a entelar la vista, m’acosto al dormitori. Un cop allà, m’observo al mirall. Tanmateix em fixo més en la pols que s’hi acumula que no pas en mi. La llum és baixa i ja m’he tret les ulleres. De vegades, el llit de matrimoni em fa pensar que hi falta algú. No sé omplir-lo amb un altre. Havia pensat comprar-me’n un de solter, com deia la meva mare, però no em ve de gust portar-lo fins a casa ni llençar a les escombraries aquest on dormo. Tampoc no volia que vingués algú a fer el transport. Els nois de les transportadores no solen fer olor de suor sinó d’una mena de cansament metàl•lic barrejat amb la transpiració dels teixits sintètics de la roba que duen. Tot això em cansa encara més i em desespera. Llavors vaig decidir omplir mig llit amb roba d’hivern a l’estiu i amb roba d’estiu a l’hivern. Em vaig adonar de seguida que l’opció inversa hauria estat més pràctica però volia evitar el risc de posar-me, l’endemà, la primera roba que trobés vora meu. A més, quan arriba un canvi d’estació, ja tinc la roba molt vista i barrejada amb somnis i experimento una sensació de familiaritat vestint allò que tinc tan vist. També evito comprar roba nova i si en compro prefereixo que sigui molt semblant a la que tinc. Crec que la roba em basteix la sensació d’identitat, de ser el mateix de fa uns anys, però també la sensació de ser vetust, de no pertànyer al món fabulós dels homes amb estil que, en el barri on visc, sovint es deixen veure acompanyats per altres homes amb estil amb qui sens dubte formen parelles d’allò més estilat. No, el meu llit no el puc omplir amb cap exercici d’estil. No és cap home amb qui folli qui podrà omplir el buit indestructible que dorm, com un insecte gegant, sobre el matalàs. Penso, en aquesta hora en què se’m comencen a barrejar al cap anuncis de bombetes halògenes, capses de cartró amb serps que bavegen i es transformen en cigars, la olor de pixum en uns bolquers de roba, i porcs bevent una llet negra com un fumall, sutjosa i emmetzinada com l’amor que he de callar.

4

Un per un, voldria parlar de cada amor negre. Per cada amor negre que recordo, el foc tebi de la complaença en la solitud es fa més moral i llefiscós. La flama d’una castedat benestant agafa el caliu d’una manta que s’hagués anat esquinçant i envellint sobre les cames d’una àvia: estèril, menopàusica, a qui el desig ha oblidada fa temps. Aquesta falsa castedat plena de mentides ben intencionades sobre el descens de la meva libido, la insuficiència de testosterona o fins i tot la millora en el rendiment de les activitats sublimatòries, aquesta castedat va estovant tots aquells principis i criteris estètics o ètics que regirien una vida exemplar. Em pensava que la falta de cardar me’ls enduriria però és evident que estava equivocat. Jo, que no era massa home d’espants, allà on la paraula dels meus confidents no em causava escàndol, ara tendeix a distreure’m. No parlo de confidències qualssevol, no parlo de desitjos d’homicidi ni de fantasies de violació: parlo de participar activament en genocidis, de patrocinar matances, de torturar en nom de la cocaïna, de fer servir una gent petita que encara no sap ni parlar com a substitut últim d’un desig inexplorat. Tot això em distreu de la meva tebiesa, em fa més lax pel que fa al judici, m’apropa més a una mena d’epokhé, d’una indiferència mística que sap prou bé de la impotència dels homes davant de les voluntats enigmàtiques, siguin de provinença divina o satànica. Alhora em permet, amb quelcom que dirien fredor però que per a mi és mètode i clarividència, destriar el camí incert i veritable enmig dels enganys de qui em regala les seves confidències i el seu rebuig. Ha estat així com, oient privilegiat de misèries i bestieses, he anat perdent el gust per la còpula i fent-me, cínic i reposat, un excels sommelier de perversions i miratges.

Trencar-se Cor i Dents, per Pep Espelt

divendres, 5 de maig de 2017

Pep Espelt, artista multidisciplinar. Comissari i director de konvent.0. Projecte que promou la difusió d’artistes, cultura i creativitat des d’una visió àmplia i creativa, promovent i defensant aferrament el patrimoni i el territori amb criteri de respecte i allunyat dels conceptes institucionals.



Col·labora, entre d'altres, amb el diari Regió 7, amb articles d'opinió relacionats amb l'art.




Trencar-se Cor i Dents 


Dolors. Dolça Lola. La vida i les piràmides decorades amb leds nadalencs. De vegades val més comptar mosques, que esperar veure les dents dels que mai somriuen. És una sort. El cervell s’equilibra amb un compàs. Per aquest motiu les visions són sempre inconnexes. Hi ha persones en les que no t’entendràs. Ho diu l’horòscop​, la lògica​ i els xofers del metro.

Documentals i febre. El director Sean Dunne torna al món dels American Juggalo 2. Juggalo és el nom donat al fans del grup Insane Clown. Uns personatges que es pinten la cara de pallasso, assumint la poca tendresa i la negativitat entesa pels prejudicis.

Amèrica Juggalo 2 ens presenta a Alexander "Less-Legs" Perkins,  un afroamericà-Juggalo de l'àrea rural de Pennsilvània, seguidor de la banda Insane Clown, que va perdre les dues cames en un accident de tren.
                       
Dunne documenta la contradicció. El missatge és concís. La tendresa de l’amor i sentiment d’unió famíliar.  Sense suport comercial, Dunne, enforteix el missatge al sentir-se plenament lliure. L’enfoc desafiant fa que es permeti submergir a les subcutures amb llibertat absoluta.

Algunes setmanes et porten a la tendresa. Moniatos, codonys, pomes de les esquerdes de Gresolet i alguna sorpresa ensinistrada. Alguns minuts et remeten al respirar sota les vànoves i al llençar les sardines mortes al lavabo del bar dels veïns. De sobte tots arriben i deixes de fumar. Com les cartes certificades i les adreces equivocades. No respondre missatges sempre et pot fer canviar la sang per Dixan o guanyar el descompte del túnel del Cadí. La resta és perdut.

Article publicat a REGIÓ7  11/11/2016



AMERICAN JUGGALO 2 from Sean Dunne on Vimeo.

Amor negre (parts 1 i 2), per Francesc Oui

divendres, 7 d’abril de 2017


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.













Amor negre (parts 1 i 2)

1

L’amor no és matèria. Tot és pèrdua i no es transforma. No hi ha tipus d’amor. Hi ha sentiments que es materialitzen en objectes i matèries que compren sentiments. L’amor, però, no és matèria. Això no fa que sigui pitjor ni millor a priori. En l’amor no hi ha a priori perquè no és matèria i no té causa coneguda. Podria ser un accident. Jo prefereixo creure que és una catàstrofe. Aquesta visió que els amics sensibles i les amigues bledes titllen de pessimista és la meva millor companyia. Em permet discernir clarament la proximitat d’un nou abisme. D’aquesta manera, el pessimisme m’és un far imprescindible en la nit fosca de l’amor. Alguns reconeixeran i potser em recordaran que he llegit Juan de la Cruz i Heidegger i que per això parlo de nit fosca i visc amb la sensació de ser la mitjanit del món. Pel que fa a la vida intel•lectual, no visc de sensacions. Sentir és una enganyifa garrida com una manya d’il•lusionista. N’hi ha prou amb contrastar la pamfletària esotèrica amb la tradició del pensament occidental per a deixar enrere tanta porcada. Pessoa ja va escriure: «Sentir? Senti qui llegeix!». Jo no sento, escric. Sóc una màquina d’escriure, un instrument de simbolització. Tinc un sexe prominent que la indústria de representar confon pornogràficament amb l’amor. Jo no estimo amb cap punta del meu cos. Si estimo, ho faig amb el núvol que de vegades es forma dins meu, entre la gola i l’esòfag o entre el cor i l’estómac. No sempre plou. De vegades, el núvol es manté quiet, i de vegades es mou i corromp, al seu pas, els òrgans vitals. Aquest rajolí de merda inorgànica és el pas mateix de l’amor, lent i inexorable, que duu la inspiració i el desig de sacrifici.

2

No hi ha res poètic en estimar amb un núvol. Aquest paràsit de massa humida i dispersa sol triar un de dos destins en les seves divagacions. De vegades forma un nimbostrat dens i carregat que esclata en una pluja asfixiant des del tòrax fins més amunt del cap. Llavors, com una espiral mortífera, s’enduu tota esperança fins que l’ànima torna a ser seca. D’altres vegades, però, forma cirrus molt prims i allargats que s’escampen per l’espai entre els òrgans i els embolcalla com objectes difunts. De fet, algun cop li he dit amort. Els caps de setmana són el moment estadísticament amb més probabilitats de trobar-se gent enamorada pel carrer fent coses que fa la gent enamorada, repetint els llocs comuns i familiars de l’amor. No parlo de l’amor romàntic, simulacre per a fer creure que n’hi ha de no romàntic. Amor no romàntic és com la democràcia: creure-hi fa digne, omple el pit de valentia progressista i la boca de paraules ben intencionades. L’amor, però, és un pou de petites i grans tiranies, un cel de jerarquies absurdes per on s’enfila el núvol, aquell núvol maleït que es forma quan vol i acaba sempre en una pluja àcida o en un càncer maligne. És per això que la màquina d’escriure s’activa cada nit. La màquina d’escriure, l’instrument de simbolització, la fàbrica de deixar paraules és l’antídot mecànic contra l’obra de l’amor. No hi ha res com recordar els desperfectes que provoca l’amor al seu pas per a tenir ben present l’imperatiu, repetidament frustrat i desobeït, de no enamorar-se. Però és una qüestió de salut. Com qui li dóna al botó que amb un clic sec engega la caldera i després obre l’aixeta fins que surt aigua calenta, jo engego la màquina d’escriure amb les vísceres apagades i vigilants, delirants de judici en la seva penombra desperta, i dono peu a la desfilada dels fracassos.

LA VEU DEL SILENCI, per Margalida Garí Font

divendres, 3 de març de 2017

Margalida Garí Font. Petra, Mallorca. 1991.

Vaig nàixer a un poble petit d’una illa envoltada de mar i de dues illes més. Aquest fet m’ha marcat el caràcter, l’estil i la prosa. Tinc la sort d’estar enmig del mar i la muntanya al mateix temps, un avantatge que em manté viva quan em trobo lluny de casa. 
Sóc infermera i escriptora (també he fet dos intents fracassats d’estudiar Filosofia entre i entre) tot i que no em sento ni una cosa ni l’altre. Tampoc concep la meva identitat sense ambdues. He perdut el rumb tants cops que tinc dubtes de si fusionar el Nord i el Sud per fer una sola direcció. Cuidar dels demés és una professió que m’omple el cor d’orgull però facilita que una s’oblidi de cuidar-se a sí mateixa. No obstant, el piló familiar del que gaudeixo són el meu àngel de la guarda i els meus infermers per excel•lència. Encara ara, no puc quedar-me a una llar on no hi hagi llibres ni puc acomodar-me a un mateix lloc més d’un any sense tenir un brot psicòtic. Aquesta és la meva malaltia. La poesia, la natura i l’exercici físic en són la cura. No ho puc evitar, cada vegada que miro les estrelles des de la muntanya penso una nova ruta per arribar-hi.   
 
 
LA VEU DEL SILENCI
 
El meu nom és tots els noms i és el silenci

Els meus ulls són el mirall on es queden tatuades totes les ombres del teu llapis.

Encara ara em passo eternitats per obrir-te els ulls però la teva ceguera és profunda i aspre com l’odi que l’alimenta.

He après a acceptar que prefereixes l’or d’una sola moneda abans de tenir temps per poder viure, per poder estimar. Una afirmació que em destrossa per dintre i no em deixa de decebre pluja rere pluja.

He vist a fills matar als seus pares per menys d’un tarró de sucre.

He vist a pares enterrar als seus fills per no complir les línies desertes d’unes escriptures hereditàries.

Ja no temo la maldat del món perquè és tan perversa que no deixa ni la víctima ni el botxí. Tampoc en queda cap rastre del botí inicial.

Tu has entrat aquí dintre per llegir belles poesies i el que jo et mostro és el que avui queda de la bellesa literària. Tants genis a aquest paradís i tants pocs que sobrevisquin al seu èxit. La humilitat és escassa quan el que està en joc és o la fama o l’ànima.

L’afecte més proporcional al rescat d’emergència de l’esperança es troba enmig del no res, al lloc més pobre i menys capitalista de la Terra. Allà dintre, amagada i protegida d’aquells que deixaren la seva essència entre bitllets i grans internacionals, és on es refugia l’última espurna de salvació que ens queda. A mi, per insistir i a tu, per quedar-te.

Els meus ulls traspassen totes i cada una de les aberracions ja comeses per tal d’adquirir un estatus que ni el mal ni les enveges tenen capacitat de posseir.

El que et mata no és el delicte sinó la teva consciència. Aquesta és la presó que ara et queda per ajustar-te a les direccions exactes de tot un ramat d’ovelles que tenen per intel•lecte una pantalla tàctil i zero connexions neuronals.  La societat moderna.

Tu també ets la societat moderna.

Tu també ets ambició de voler tenir més. Més roba, més amics, més diners, més mida de casa, més cotxe modern, més amants, més vida social, més mentides i més enganys.

Jo, que sóc tots i no sóc ningú, m’abstinc de la teva traïció, de les teves poques forces de lluita, de la injustícia humana en que t’has convertit i de la vergonya de pertànyer a una mateixa espècie animal. Racional o no racional, avui tinc els dubtes d’aquell que vol creure però té tota la tempesta dintre del cor.

Però encara hi tinc espai per la defensa, per no deixar de banda aquells que moren de gana, que moren de set, de bogeria o de ràbia. Per insistir amb cada lletra i tornar a donar veu a aquest silenci. Que d’això tracte l’art, de proporcionar abric i llar a totes i cada una de les persones, essers i coses oblidades i ofegades per muntanyes de petroli, diamants o extensions d’ordi. 

Tu ets la cruel societat moderna i jo sóc la teva mort.

Margalida Garí Font
21.09.2016
 

SER O EMBOGIR per Anna Rossell

divendres, 3 de febrer de 2017

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/


SER O EMBOGIR

Najat El Hachmi
La filla estrangera
Edicions 62, Barcelona, 2015, 213 pàgs.


Sovint la ficció acull més veritat, més realitat, que una biografia o un llibre d'història. Aquest és el poder de la literatura, aquesta és la seva màgia, perquè la literatura, quan és bona, sap despullar la narració de l'anècdota i d’allò estrictament personal per transcendir-ho i universalitzar-ho. Najat El Hachmi, escriptora catalana de mare marroquina n’és un exemple paradigmàtic. Ho va demostrar en la seva novel•la L'últim patriarca (2008), amb la qual es va fer mereixedora del Premi Ramon Llull, així com del Prix Ulysse, i amb la qual va ser finalista del Prix Méditerranée étranger el 2009, i ho torna a demostrar ara amb La filla estrangera, publicada també en espanyol amb el títol de traducció directa La hija extranjera (Destino, 2015).

Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) ens regala amb la seva última novel•la, guanyadora del Premi BBVA Sant Joan, un brillant text literari que, partint de la pròpia biografia, confronta el lector amb la biografia de cadascú, i més particularment amb la de tot aquell que es troba atrapat amb majúscules en el conflicte generacional i cultural, el de la pertinença a dos mons contradictoris (o, el que és pitjor, a cap dels dos).

Explicada en primera persona, servint-se d'una tècnica narrativa que, sense ser-ho, s'acosta amb freqüència al monòleg interior, la protagonista de la novel•la ens permet assistir al descarnat esquinçament personal que per a ella suposa l'exigència física i moral de la cultura de la seva mare, rifenya, i la d'acollida, catalana, del país on l'emigració les va portar. En el seu fracassat intent de reunificació familiar amb el pare i espòs immigrat a Catalunya, que a l'arribada de les dues, ja havia format una altra família, l'heroïna de la història ha viscut com a filla única, lligada a una mare que va haver de tirar-la endavant sola i refugiada a l'encalf de la immigració i la cultura rifenyes.
La novel•la -ubicada a la ciutat de Vic, encara que mai s'esmenti directament- comença quan la protagonista, una adolescent desperta i desimbolta que acaba de finalitzar el seu batxillerat amb brillantor, planeja el seu primer intent de fugida, la seva dolorosa però enèrgica determinació de deixar enrere un món que la limita, que no la satisfà i amb el qual no s'identifica. No obstant això, el sòlid nexe que la uneix amb la seva progenitora, la consciència responsable del que pugui significar aquesta fugida per a la mare, l'amor cap a ella, la fa desistir del seu projecte i tornar enrere. No serà l'única vegada.

El Hachmi sap de què parla, coneix bé la intensitat de la problemàtica, l'ha experimentat. Això, unit a la seva sensible capacitat d'observació, atorga a la seva escriptura, amb tocs d'ironia crítica entremesclats, el valor de la realitat, de la veritat, fa de la seva novel•la un relat autèntic. La filla estrangera és una peça mestra de la literatura catalana no només per la riquesa lèxica que desplega, sinó per l'afinada consciència lingüística de l'autora, que reflecteix precisament en la llengua i en allò intraduïble -tema recurrent en el text- la problemàtica de la protagonista. La diversitat de connotacions que suggereix l'encertat títol del llibre i que es descobreixen a mesura que avança la lectura, n’és ja un indici clar, però la novel•la convida a cada pas a la reflexió sobre el llenguatge i sobre la seva (in)capacitat de plasmar un món, una cultura. El text, que fa també freqüents al•lusions a la literatura catalana i desenvolupa un llenguatge fresc, actual, juvenil, com correspon a les característiques personals del jo narrador, una noia altament sensible, franca, directa, sensual i segura de si mateixa, es llegeix amb sorprenent fluïdesa i fruïció.

No cal dir que, a més de tot això, la novel•la suposa un acostament a la comunitat immigrant rifenya i a les comunitats immigrants en general, per la qual cosa és de gran interès per a tot aquell que vulgui conèixer de primera mà la vida quotidiana de conciutadans dels que lamentablement massa sovint sabem poc o res. Per la mateixa raó és altament recomanable per als polítics la responsabilitat dels quals té a veure amb ells.

De Najat El Hachmi s'han publicat també Jo també sóc catalana (2004) i La caçadora de cossos (Edicions 62, 2011), publicat el mateix any en espanyol per Planeta: La cazadora de cuerpos, en traducció d'Ana Rita da Costa García.

© Anna Rossell

Crítica cinematogràfica: El Erizo, per Cesc Fortuny i Fabré

divendres, 6 de gener de 2017

Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona, 1971:

http://www.cescfortuny.tk
http://www.facebook.com/cescfortuny
http://cescfortuny.wordpress.com

Ha realitzat les següents residències artístiques:
  • "Metáfora, en busca del lenguaje único". Projecte conjunt amb Marian Raméntol en el que s'experimenta amb imatge, so i paraula en perpètua mutació. Centre d'Art Contemporani Konvent ( España, Berga, Colònia Rosal, Agost 2011).
  • "El luto de los colores".  Projecte pictòric-poètic integrat per Jaume Vendrell, Cesc Fortuny i Fabré i Marian Raméntol. Acrílic sobre tela sense bastidor de 2 x 2 m.  Centre d'Art Contemporani Konvent, (España, Berga, Colònia Rosal, Setembre 2011).
 Ha format part i coodirigit:

•    Cofundador del col·lectiu artístic Tremó del 2009 al 2011.
•    Membre del grup poètic-musical "Oxímoron, piropoesía y música cuántica".
•    Director de la revista cultural "La Náusea" des del 2000 fins el 2016.
•    Membre del grup musical Entropia de 1994 fins el 2012.
•    Membre del grup musical Pleistocenne Mammals del 2002 al 2004.

Actualment:

A l'àmbit literari, combina la seva activitat de direcció de la revista cultural "La Náusea" amb el projecte discogràfic  "La Náusea Records", i a l'àmbit musical participa de bandes como O.D.I., Pandemonium, Nostromo, Zé Pekeño, Tavaskan,  Oxímoron, bandes sonores per a cinema i la producció d'audio, tant per a curts com per a llargmetratges cinematogràfics.

Ha participat a  certàmens i festivals de música i art experimental. Ha estat i està vinculat a diverses bandes musicals. Ha publicat tres poemaris i està present a diverses antologies. Interessat en esoterisme i religions comparades, de l'estudi de les quals s'alimenta la seva obra, que tant pictòrica, musical o literària, es centra en la concepció de l'art com eina per a treballar amb l'inconscient.

Escriu poesia i narrativa tant en català com en castellà, així com assajos sobre música en diversos mitjans a la xarxa, ha estat traduït al romanès, armeni i búlgar, i ha publicat també diferents treballs musicals vía net labels i segells independents. Acompanya a diversos poetes en recitals, presentacions i performances, amb els seus treballs de música experimental.

Festivals:

Ha participat:

•    VIII Festival Internacional de Poesía Moncayo (España, Saragossa, 2008).
•    I Festival Internacional de Poesía y Microrelatos de Viladecans (España, Viladecans-Barcelona, 2011)

Publicacions:
  • La Misteriosa canción de la sangre. Alkaid Ediciones. (España, 2014)
  • Avui fosquejo morta & El silenci plou sobre les pedres. Edició en català que inclou dos poemaris, Avui fosquejo morta, de Marian Raméntol i El silenci plou sobre les pedres de Cesc Fortuny i Fabré. Edita: Ediciones Alvaeno. (España, 2013).
  • Tres Heridas. Antología de nueva poesía amorosa española. Selecció de Carlos Vitale. Traducció a l'armeni de Hakob Sinmonyan. Presentació de Cristina Consuegra. (Armènia, 2012).
  • Maldiciones del lado de la sombra (Audiolibro-Objeto). La Náusea Audiolibros. (España, 2011)
  • Antología Vilapoética. I Festival Internacional de poesía y microrrelatos de Viladecans.  Parnass Ediciones. Antologada per Micaela Serrano. (España, 2011)
  • La misteriosa canción de la sangre/Canciones del bloque. Paralelo Sur Ediciones. (España, 2010)
  • VIII Festival Internacional de Poesía del Moncayo (Homenaje a Miguel Hernandez). Olifante Ediciones de Poesía. (España, 2009)
  • Comiendo Pelos como Herejía Poética. Ediciones Atenas. España, 2009)
  • Domicilio de Nadie (Muestra de poesía Barcelonesa). IslaNegra editores. (España, 2008)
Revistes en paper:
•    Número 4  Al otro lado del espejo. 2011.
•    Número 2 de la revista More/Mar. 2011.
•    Revista artesanal Iguazú de literatura y cultura , ciudades invisibles. 2010.


Crítica cinematogràfica: El Erizo


Títol original: Le hérisson
Any:  2009
Durada:  95 min.
País: França
Direcció:  Mona Achache
Guió:  Mona Achache (Novel•la de  Muriel Barbery)
Música:  Gabriel Yared
Fotografía: Patrick Blossier
Repartiment:  Josiane Balasko, Garance Le Guillermic, Togo Igawa, Anne Brochet, Ariane Ascaride, Wladimir Yordanoff, Sarah Lepicard, Jean-Luc Porraz, Gisèle Casadesus
Productora:  Coproducción Francia-Italia; Les Films des Tournelles
Sinópsi:
Relat de la trobada inesperada entre alguns dels habitants del número 2 del carrer Eugène Manuel, a París: Paloma Josse, una nena d'onze anys tremendament intel•ligent i amb un pla secret; Renée Michel, portera discreta i solitària que sota la seva aparença d'inculta i esquerpa oculta en realitat una personalitat intel•ligent i conreada, i l'enigmàtic senyor Kakuro Ozu, un japonès que acaba de mudar-se a l'edifici...

https://youtu.be/JVSWX4UD9MA

Del munt de crítiques que he pogut deglutir sobre el film de Mona Achache, m’esgarrifa especialment  la obsessiva comparativa entre aquesta i “Amelie” de Jean-Pierre Jeunet. No entraré ara a parlar de la de Jeunet, doncs com deia Michael Ende, axiò es una altra història que ha de ser narrada en un altre moment. Però si diré que entre tants “cortares y pegares” que es perpetren a la xarxa s’acaben repetint bajanades que algú, amb poc encert en aquest cas, inventa tot deixant-se dur per els tòpics de sempre Cinema francès, Jean luc Besson, Delicatessen etc.).
Sí home sí, és cinema francès, què voleu? Fins i tot us diria que es parisenc, però poca cosa més hi ha del conte de fades Jeunetenc, en aquesta curiosa i desafiant història existencial.

Més enllà d’una interpretació magistral, per part de Josiane Balasko, Togo Igawa , o fins i tot la petita Garance Le Guillermic. Destaquen aspectes técnics que encisen al primer cop d’ull.

Una fotografia càlida, però uns moviments de càmera distants i poc involucrats, que doten a la narració d’una estranya fredor. Com si el que s’explica fos vist a través de l’ull d’un pany. Cosa que enllaça perfectament, amb que la veu que ens porta a recórrer la història, sigui la d’una nena d'onze anys (Paloma) que armada amb una càmera de 8 mm, enregistra la buida i absurda vida d’una societat burgesa i benestant.

El vestuari, és d’una exquisidesa gairebé insuportable, tenint en compte que els contrastos entre personatges son gairebé abismals. Per una banda, una classe social freda, buida i desnaturalitzada, que ni tant sols és capaç de recordar el nom de la portera de l’edifici, un edifici  d’alta alcúrnia que aparenta poques plantes i pocs pisos. És a dir, on tots es coneixen perfectament. Per altra banda, un nouvingut i misteriós japonés, també de bona casa, però amb una sensibilitat fora de mida, que es gira d’esquena a tots els veïns, mantenint sempre una actitud educada i digna, per a posar els ulls en una portera insignificant, lletja, vella i carregada de mala baba. En aquest sentit, cal destacar la feina de perruqueria i maquillatge per a transformar a una Josiane Balasko, actriu espectacular però molt allunyada dels canons estètics tant manits del cinema U.S.A. en una persona que de cop i volta, ens resulta definitivament visible i atractiva. Sense oblidar, clar, una nena gens convencional que ha decidit que la vida adulta ha de ser tant absurda, que es suïcidarà en un termini de pocs dies.

També em semblen magnífiques escenes on es juga amb la simple óptica, interposant un got d’aigua buit davant l’objectiu de la càmera per a passar a omplir-lo d’aigua, i observar el miracle de la refracció. En aquest cas, significant la distorsió total de les persones que son capturades per l’ull de la nena en format 8mm.

No us perdeu tampoc les estonetes d’animació, de petits contes visuals d’una bellesa escruixidora i simple, com la filosofia de vida del senyor Kakuro Ozu, que com ell diu, si pot admirar la bellesa d’un arbre mort, pot admirar la bellesa de ...

Recomanable si voleu plorar, si voleu gaudir i si teniu ganes de rebuscar en referències a la literatura clàssica russa o japonesa (des de Tolstoy a Mishima).  Però alerta, no és un film amable ni fàcil, no hi entreu com si ho féssiu a una platja de finíssima sorra, feu-ho ben calçats, com si caminéssiu per un riu amb el llit farcit de pedres.